2010/04/02

Mistakes

"There are certain things in life where you know it's a mistake but you don't really know it's a mistake because the only way to really know it is a mistake is to make that mistake and look back and say, "Yup, that was a mistake". So really, the bigger mistake would be to not make the mistake because then you'll go your whole life not really knowing if something is a mistake or not."
HIMYM s01e21

2009/11/05

El olvido

Los neurocientíficos nos hablan de la necesidad del sueño como proceso imprescindible en la mente humana para procesar la información que adquirimos durante el día y que necesita organizarse. Durante el sueño, recolocamos nuestros recuerdos, los asociamos y, algunos de ellos, los olvidamos. Por eso, por ejemplo, a veces cuando nos levantamos entendemos más fácilmente la solución a problemas que días anteriores resultaban irresolubles.

Los que hemos cometido errores en nuestra vida, sabemos lo necesario que es el olvido. Las épocas malas, sólo se superan con el tiempo, y para nuestro cerebro, el tiempo es, ni más ni menos, la cura para dejar de recordar esos estadios dolorosos. Para sobrevivir mentalmente sano, es necesario perdonarse a uno mismo y la única manera de hacerlo es dejar de revivirlos tal y como fueron en el pasado: racionalizarlos, asumirlos, hacerlos comestibles.

Cada uno de nosotros racionaliza sus decisiones y genera una imagen de si mismo compatible con su futuro para poder seguir siendo personas cuerdas y no volvernos completamente tarumbas. El autoengaño a través de la autojustificación es, de alguna manera, vital.

Recordar y revivir son cosas distintas. Con los años recordamos sólo la parte de nuestros recuerdos que somos capaces de asimilar. Revivir es una sensación mucho más poderosa porqué te sitúa emocionalmente en el mismo estado en el que estabas en un preciso instante. Por eso miramos fotos con cariño y por eso somos nostálgicos de nuestro pasado guardando ciertos objetos y repitiendo ciertas situaciones. Esos objetos, esas personas, nos vuelven a un yo pasado que a veces nos gusta y a veces no.

En situaciones en las que uno lo pasa realmente mal, es imprescindible esforzarse para encontrar ese olvido y no volver una y otra vez a ese estado mental que nos duele. Es necesario obligarse a no mirar esas fotos que nos hacen viajar a ese pasado tortuoso, a distraer la mente, a no ver algunas personas para poder ir superando nuestras angustias. Por eso hay gente que cambia de amistades, se muda de ciudad, de país, de trabajo o de lo que sea necesario con tal de reinventarse a sí mismo. En todo caso, ese mecanismo no es fácil porqué nuestra mente, no se exactamente porqué, quiere volver atrás. También es cierto que hay personas que les cuesta muy poco mirar hacia el futuro y otras que se martirizan continuamente, pero justamente los primeros lo consiguen porqué su mente les ayuda a no regocijarse en el sufrimiento y saben quitarse los pesos de encima con mayor velocidad.

Me contaba un conocido que colabora con una ONG importante que algunos de los que se marchan a países extremadamente pobres a ayudar a personas necesitadas lo hace después de crisis terribles en las que su vida se ha ido a la mierda literalmente.

Me da la sensación de que el contexto necesario para olvidar está cambiando. Internet y las redes sociales que, de hecho, sólo están naciendo, nos unen con nuestro pasado de una manera mucho más fuerte y eso puede ser extremadamente positivo y muy negativo al mismo tiempo.

De momento tenemos la opción de borrar nuestra cuentas de la red social de turno pero Internet cada día guarda más cosas de nuestro pasado y la facilidad para pasar página está disminuyendo porqué nuestra voluntad tiene que esforzarse más y más para obviar partes de la realidad que ya no queremos ni necesitamos ver.

Qué ocurrirá cuando la tecnología sea tan potente que tengamos nuestra vida grabada en un sólo chip? No faltan tantos años para eso y no se si hemos calibrado las consecuencias correctamente.

Es cierto que, al final, es un tema de voluntad. Pero a veces ocurrirán cosas que requerirán que desconectes completamente de casi todo y quizá desconectar no sea posible en un mundo interconectado en el que las relaciones y la comunicación entre las personas está cambiando para siempre.

2009/11/03

El Google Wave no em serveix

La sensació que em queda després d'haver provat Google Wave és que no em servirà per res. He de comenfesar que em vaig sentir com aquell famós directiu que va despatxar l'invenció del telèfon cap allà l'any 1985 dient que mai acabaria de ser útil perquè ja existien els telègrafs i hi havia infinitat de missatgers.

És innegable que Google Wave és una virgueria tecnològica espectacular perquè permet l'edició de documents de manera concurrent, en temps real i per tanta gent com t'imaginis. Pels qui encara no sàpiguen de que va, recomano veure aquests tres vídeos.





Un bon exemple del que es pot fer fàcilment.



No us heu trobat moltíssimes vegades amb problemes per mantenir actualitzat un word que estan editant vaires persones simultàneament? Al final, mai saps quí ha escrit què, ni quan, ni on està l'última versió. En teoria Google Wave neix per solucionar aquest malson.

Tot i això, el problema del Wave i d'altres eines de gestió d'informació com el Google Reader és que justament acaben dificultant encara més la tasca per la qual estaven dissenyades. M'explicaré millor.

Google Reader és un lector de feeds en el que pots tenir els RSS de la informació que t'interessa i llegir-la cómodament. Per tant, el seu objectiu és integrar-te el teu consum de notícies i blogs (entre d'altres coses, és clar) en un sol lloc de manera ordenada per gestionar-te millor el temps i les neurones. Al final, el que li acaba passant a la gent que no l'utilitza bé, és que s'acumula una quantitat tant ingent d'informació que l'acaba saturant. Curiós que una eina que en principi s'ha pensat per ajudar-te a gestionar el consum d'informaicó, t'acabi estressant perquè te n'ensenya massa, no?

Google Wave és un editor concurrent i multimèdia de documents amb possibilitats infinites que permet que múltiples persones col·laborin en temps real modificant un document (o el que google en diu un wave). Aquesta virgueria fa que, al final, les possibilitats de tanta concurrencia i tanta interactivitat acabin convertint els waves en un caos absolut als pocs minuts d'utilitzar-los. Un wave amb 4 persones interactuant simultàneament sobre un tema seriós s'acaba convertint en un merder completament incomprensible i desestructurat.

Per tant, al igual que passava amb el Reader, Google Wave, que hauria de servir per gestionar documents de manera concurrent entre usuaris, t'origina una sensació d'estrés enorme quan veus que ets incapaç de seguir un wave de manera normal. De fet, per si cal aclarir-ho, encara és molt més terrible el Wave que el Reader a nivell d'estrés. En el Reader com a molt pot estressar-te veure com mai t'acabes els posts per llegir, en el Wave t'estressa veure tot el fluxe d'intercanvi d'informació davant dels teus propis ulls.

Segurament el que em passa és que encara no he sapigut veure perquè s'acabarà fent servir realment aquest servei però segur que no és pel que jo l'esperava tant impacient. També pot ser que, al igual que el Google Reader, necessiti aprendre'l a fer servir per evitar que em col·lapsi.

I també pot ser que simplement m'equivoqui i d'aquí uns mesos milions d'internàutes estiguin fent servir el Wave i hauré de tornar aquí per llegir com em vaig equivocar :)

Doble moral i la jerarquia de marcs

La coherència en les postures idiològiques és un valor sobrevalorat. Com es pot exigir coherència completa en política quan és impossible trobar-la fins i tot en matemàtiques? A més, un sistema de normes coherent no té per què ser positiu des d'un punt de vista moral. Quantes vegades m'he hagut de sentir gent diguent-me que, com a mínim, el sistema nazi era coherent. Per començar, estic segur que no ho era, però inclús fent l'esforç d'imaginar que podia ser-ho, a quí li pot arribar a interessar un sistema de valors que denigra l'ésser humà i, en última instància i executant la seva coherencia fins al final, segurament provocaria l'autodestrucció de la humanitat?

No vull dir amb això que la coherencia no sigui important. Una jerarquia de valors per poder jutjar els fets amb mesura es imprescindible per no confondre prioritats.

Els polítics valuosos estan sotmesos a un nivell d'exigència més gran que els mediocres. Aquest detall és explotat per marcar a l'adversari com a hipòcrita, quan els nivells d'exigència no són els mateixos.

La coherencia dona de menjar a infinitat d'analistes polítics que l'únic que fan és contrastar les idees expressades per les seves víctimes temps enrera amb les expressades actualment. Com si les les paraules dels propis analistes fossin gaire constants en el temps...

I aquesta és la raó principal per la qual als polítics d'esquerres es veuen més perjudicats pels escàndols de corrupció. Simplement es detecta un grau d'incoherència més gran.

Ultimately, reforming our political, media and economic systems is a higher value than being perfectly, internally consistent. Unfortunately, it its attempt to be non-ideological, the media holds a concept like consistency as a far, far higher value than it holds reform. The media takes no position on reform, but does take a position on consistency. This necessarily leads to reformers being held to a higher standards, inevitable flaws being found in anyone, the reformer appearing like a hypocrite, and then reform not taking place. In the end, by valuing consistency above things like reducing the influence of corporate money in the political process, reformers are outed as hypocrites, necessary reforms never take place and the status quo is protected.


http://feeds.feedburner.com/~r/OpenLeft-FrontPage/~3/250296761/showDiary.do